Condicions/característiques facilitadores de processos de canvi

Abans de començar a explicar les condicions i creences de la meva tutora d’aula, cal dir que la meva escoleta on vaig fer les pràctiques duu oberta quasi 27 anys, cosa que ens pot explicar les bones pràctiques i les concepcions que tenen les educadores d’aquell centre. L’experiència de les educadores a aquell centre podia variar, hi havia algunes de 12 anys i altres de 5, però tot i així totes tenien ben clares les seves pròpies concepcions i les que impulsava el centre, que solien ser les mateixes.

També cal afegir que a la meva estància allà vaig poder estar uns dies fent pràctiques a totes les tres aules, és a dir: 0-1, 1-2 i 2-3, i a totes aquestes no he trobat cap experiència que em faci dubtar de la professionalitat d’aquestes educadores.

Per fer aquesta entrada em centraré més en l’aula de 2-3, que va ser on vaig estar la major part de les meves pràctiques. Dins d’aquesta aula hi havia dues educadores i totes dues tenien un mateix enfocament educatiu, tenien molt ben organitzada la classe, com intervenir, com deixar que els infants experimentin, etc. A continuació faré una selecció de les accions i organitzacions més significatives que afavoriren el procés de canvi:

• No havia taules assignades dins l’aula. Hi havia una petita taula rodona a quatre cadires per aquells nens i nenes que volien pintar o fer plastilina en un moment determinat. Les mateixes educadores me varen dir que d’aquesta forma afavorien l’experimentació amb els materials de la classe, socialitzar-se amb els companys que cadascun vulgui i que els nens estiguin on més els agradi. Tot i així, per fer una activitat en petit grup, es treia una taula més grossa per a poder fer-la.
•  Tot i que era una classe de 30 nens, a l’hora de fer treballs, projectes,... aquesta classe s’organitzava de tal forma que l’activitat era feta per petits grups d’uns 6 alumnes, afavorint així una atenció lo més individualitzada possible.
• Afavorien moltíssim l’autonomia dels nens, es pot veure amb l’exemple que vaig posar anteriorment amb la forma d’organitzar-se quan van d’excursió, que per dur els nens no utilitzen corda.
•  A les assemblees tots els nens podien participar i fins que no parlaven tots els que volien no començaven a fer activitats.
•  La forma d’atendre les necessitats dels nens era des d’una postura molt propera i afectiva, sempre varen ser molt comprensives i mai els varen parlar d’una forma inadequada.
• Quan un nen tenia una conducta disruptiva, en comptes d’utilitzar el càstig estàndard i poc efectiu, eren més partidàries d’adaptar-ho al cas del nen i a què es volia aconseguir. Un exemple davant una situació així va ser que una de les alumnes, la més conflictiva de fet, al moment de l’assemblea mai volia asseure, pegava els companys, etc i sempre mirant a l’educadora, com cercant la seva atenció. Davant aquesta situació, una de les tècniques va ser treure-la de l’assemblea a un punt on ella els podia veure des de lluny, i les educadores li remarcaven que per la seva conducta ha set treta fora del cercle i que ara no podia participar amb la resta. Amb això la nena es calmava i podia tornar.
•  Les educadores tenien molt en compte els interessos dels nens a l’hora de dissenyar les activitats i projectes. No feien activitats desfasades i avorrides, sinó que eren molt creatives i atractives tant pels nens i pels pares. A més d’aprendre s’ho passaven molt bé.
• Els reforços emprats davant una bona actuació mai eren coses materials, aquests constaven en rebre un recolzament oral, la responsabilitat de fer una cosa on ell era el protagonista (per exemple, si un nen menjava molt bé a l’hora de dinar, aquest podia ser el cambrer encarregat de recollir els plats i de donar el postre a la resta).
• Tant l’escola com l’aula estava oberta a les famílies. Aquestes podien entrar dins l’aula i parlar amb les educadores, els nens podien mostrar les activitats que havien fet fins ara, podien mirar com feien l’assemblea, etc. Es pot afirmar rotundament que és un centre obert a les famílies.
•  Aprofitaven qualsevol situació amb unes característiques noves per aprendre, sense la necessitat de ser dins l’aula, de tenir uns materials o uns objectius concrets.
•  La reflexió estava present a totes les assemblees i moments quotidians.

Aquesta és una breu llista de totes les actuacions afavoridores de canvi que varen fer, i que de segur que segueixen fent. Puc afirmar que la metodologia, organització, recursos materials i humans, etc. són molt afavoridors per aquest procés de canvi que tant es necessita.