Exemple de bona pràctica

El document “Tallers: una manera d’aprendre infants i mestres” relata les experiències que varen tenir una sèrie d’educadores amb l’organització d’uns tallers per nens de dos a tres anys. Una vegada fets varen adonar-se que aquells tallers no anaven a oferir aprenentatges únicament als infants, sinó també a elles mateixes: aprendre sobre els mateixos nens, quines actuacions calia evitar i mantenir, activitats més motivadores, etc.

A continuació exposaré quins indicadors de bones pràctiques he pogut trobar i la seva justificació (els indicadors estan repartits segons la temàtica, és una aproximació):

·       Indicadors de cara a l’alumnat:

4) Alumne com a protagonista del seu procés d’aprenentatge: es pot veure com les educadores organitzen tot pels nens i estan contínuament pendents de millorar la seva tasca cap a ells per poder oferir experiències de qualitat.

15) Fomentar el treball cooperatiu entre l’alumnat: es pot veure com van haver de reduir el nombre de nens per cada taller (al començament eren tretze i després varen passar a sis), veient que no assolien els objectius i, a més, amb aquest canvi es podia afavorir la interacció entre l’alumnat i el treball cooperatiu entre altres coses.

11) Aprenentatge significatiu i funcional. Parteix dels interessos dels infants: també varen fer un canvi en quant als materials. Elles varen escollir materials molt interessants, però varen adonar-se que era necessari fer activitats i usar materials més lúdics, facilitant així la guia d’aquestes activitats.

16) Potenciar les fortaleses i capacitats de cada infant + 22) Potenciar la creativitat dels infants: es sobreentén que si s’havien canviat les activitats i materials, a més de per comoditat a l’hora de dur endavant els tallers, també varen tenir en compte aquells aprenentatges que podien sorgir en els nens, les possibles interaccions, etc. I el fet de ser tallers i amb materials molt variats, s’està potenciant la creativitat, la llibertat d’experimentar com el nen decideixi amb un material molt divers, amb altres companys o sol, molt de temps o poc,...

·       Indicadors sobre la tasca de les professionals:

5) Implicació i compromís educatiu + 6) Planificació, desenvolupament i autoavaluació permanent en la pràctica educativa i del professorat. Capacitat d’autocrítica, transformada en propostes de millora: com he esmentat abans, les educadores volien experimentar amb l’organització de tallers, cercant una millora qualitativa en els aprenentatges dels infants. Quan una situació no funcionava correctament elles cercaven una millora, aspecte que ens indica que elles aprenen dels errors. Tot i així, cal dir que aquests tallers no varen sorgir del no res, és a dir, es va fer una planificació de materials, es varen fixar uns objectius, la quantitat de nens, edats...

9) Fomentar la motivació de l’alumnat: es pot observar com totes les actuacions i modificacions que varen dur a terme es feien per afavorir la interacció dels nens en aquests taller, interacció impulsada per la motivació i la curiositat dels infants.

13) Treball cooperatiu dels mestres + 27) Pràctica educativa democràtica: diàleg, consens i negociació + 29) Parteixen d’un diàleg previ, un consens i un respecte entre la comunitat educativa: per realitzat tallers amb un nombre tan elevat de nens, i en general per a realitzar qualsevol activitat col·lectiva, és ben necessari que tot l’equip educatiu treballi per dur-ho a terme. Aquests tallers no es varen dur a terme únicament per una educadora, és a dir, hi havia més professionals que varen treballar junts, que varen cercar millores a les activitats, també comentaven les interaccions dels nens, etc.

17) Avaluació formativa i continuada + 21) Formació continuada dels mestres a través de la reflexió sobre la pràctica: el fet d’haver organitzat uns tallers per tal de trencar amb la rutina, per curiositat de què passaria si es fessin i el fet d’haver cercat millores per guanyar més qualitat als aprenentatges i interessos dels nens, ens dóna informació de que les mestres es van actualitzant en quant a la seva formació. Si no fos així no experimentarien amb metodologies menys convencionals, no s’informarien sobre com fer-ho i les possibilitats que dóna els tallers, etc.

33) Tenen en compte el procés de l’alumnat i no sols el resultat: un dels objectius proposats per les educadores va ser que si realitzaven els tallers era per a que, al menys, un cop a la setmana tinguessin un dia per a poder observar els infants, reflexionar sobre les seves actuacions i recollir dades. Això suposa que tenir una mirada i escolta activa constantment durant els tallers, no al final qual ja els han finalitzat. A partir d’aquestes observacions veien els processos que feien els infants per realitzar qualsevol tasca.

·       Indicadors sobre l’organització del centre:

7) Currículum obert i flexible, ric, estimulant, coherent + 8) Agrupaments i horaris flexibles. Agrupaments reduïts + 24) Objectius i propostes educatives clares i funcionals, flexibles i obertes al canvi: es dóna per suposat que si varen realitzar aquests tallers va ser perquè el seu currículum és lo suficientment flexible com per fer modificacions a les activitats, materials, horaris, agrupacions (les quals varen començar sent amplis però es varen reduir), etc.

20) Metodologies actives i individualitzades, socioconstructivistes. + 34) Dissenys educatius reptadors, fonamentats i atractius: la metodologia emprada en aquest cas, els tallers, afavoreix la pràctica dels nens tant des d’una postura individual com col·lectiva (un dels objectius que varen proposar-se va ser que els nens interaccionin amb altres nens i educadores que no siguin els de sempre). Les educadores expliquen com, en algunes ocasions, els nens s’agrupaven per fer la mateixa activitat, com interaccionaven entre tots per arribar a un objectiu, com eren ells mateixos els que volien fer una activitat (és a dir, que sortia d’ells el fet de voler actuar, no tenien una actitud passiva ja que la metodologia afavoria que els nens estiguin actius).

31) Materials originals i atractius, motivadors:  el document ens assenyala que en un determinat moment van haver de canviar els materials dels tallers, ajustant-se així a les motivacions dels nens. Això suposa que el centre té un ample repertori de materials ludicoeducatius que es poden utilitzar i variar segons les necessitats que hi hagi, interessos, contratemps, etc.

32) Ha de ser documentada: el text ens explica com les professionals volien enregistrar les passes dels nens, les actuacions, avanços, les reflexions pròpies que sorgien, els aspectes que cal millorar o mantenir, etc.

Indicadors que demostren com ha de ser una bona pràctica educativa.

1.     Interrelació d’àrees, àmbits. Aprenentatge integral.

2.     Atenció a la diversitat: Presència, participació i progrés. 

3.     Temps i espais per a la reflexió.

4.     Alumne com a protagonista del seu procés d’aprenentatge.

5.     Implicació i compromís educatiu.

6.     Planificació, desenvolupament i autoavaluació permanent en la pràctica educativa i del professorat. Capacitat d’autocrítica, transformada en propostes de millora.

7.     Currículum obert i flexible, ric, estimulant, coherent.

8.     Agrupaments i horaris flexibles. Agrupaments reduïts.

9.     Fomentar la motivació de l’alumnat.

10.  Potenciar l’autonomia de l’alumnat.

11.  Aprenentatge significatiu i funcional. Parteix dels interessos dels infants.

12.  Centre contextualitzat i vinculat amb l’entorn. Escola oberta a l’entorn.

13.  Treball cooperatiu dels mestres.

14.  Treball cooperatiu amb les famílies.

15.  Fomentar el treball cooperatiu entre l’alumnat.

16.  Potenciar les fortaleses i capacitats de cada infant.

17.  Avaluació formativa i continuada.

18.  Bon clima d’aula: segur, relaxat, de confiança, respecte.

19.  Escolta i mirada activa cap a l’alumnat.

20.  Metodologies actives i individualitzades, socioconstructivistes.

21.  Formació continuada dels mestres a través de la reflexió sobre la pràctica.

22.  Potenciar la creativitat dels infants.

23.  Resolució de conflictes mitjançant el diàleg i la reflexió.

24.  Objectius i propostes educatives clares i funcionals, flexibles i oberts al canvi.

25.  Vincles afectius i positius amb l’alumnat.

26.  Fonamentació teòrica al darrera.

27.  Pràctica educativa democràtica: diàleg, consens i negociació.

28.  Conèixer i participar de la identitat i organització del centre.

29.  Parteixen d'un diàleg previ, un consens i un respecte entre la comunitat educativa. Consens entre la comunitat educativa.

30.  El procés de canvi té importància.

31.  Materials originals i atractius, motivadors

32.  Ha de ser documentada.

33.  Tenen en compte el procés de l'alumnat i no sols el resultat.

34.  Dissenys educatius reptadors, fonamentats i atractius.

Què significa una bona pràctica educativa? Diversos recursos teòrics de la xarxa

Títol: Buenas prácticas educativas

Autor: Boris Mir

Enllaç: http://blog.lamiradapedagogica.net/2011/03/buenas-practicas-educativas.html

Breu resum:

L’entrada d’aquest autor fa referència a que no té massa utilitat fer una entrada de blog amb les anomenades “bones pràctiques”, amb el “model” de com fer-les. El fet de publicar-les a la xarxa ho concep únicament com una forma de mostrar la resta lo bé que estan fent les seves intervencions amb els nens i com duen endavant l’aula. No hi ha una un model exacte per fer una bona pràctica educativa, és a dir, no hi ha un manual que cal aplicar a la perfecció i sense oblidar cap pas. No són generalitzables.

Ens explica que per fer aquesta bona pràctica és necessari que sigui feta per naturalesa pròpia i segons el context al qual es trobi el docent (forma de pensar, característiques dels alumnes, metodologia del centre, etc.). No val actuar d’una manera apresa i que no té sentit pel docent, no tindria lògica per aquella persona ja que no sent de veritat la necessitat d’actuar d’aquella forma.

Per tant, per fer una bona pràctica educativa cal que aquell professional faci seva aquella pedagogia i actuant, sobretot, fent la seva pràctica educativa utilitzant la lògica i estar pels nens i el bon funcionament de la classe.

Títol: Las cuatro A como criterios para identificar “buenas prácticas” en educación

Autor: Rosa María Torres

Enllaç:http://otra-educacion.blogspot.com.es/2011/10/las-4a-como-criterios-para-identificar.html

Breu resum:

Aquesta comença argumentant que hi ha penjades a la xarxa i inclòs nombrosos manuals de quines són les bones pràctiques educatives, i allò que es pregunta aquesta educadora és quins criteris s’han tingut en compte a l’hora d’efectuar aquesta llista de bones pràctiques.

És per això que ella mateixa pregona com a “bones pràctiques” l’ús de les quatre A: Assequibilitat, Accessibilitat, Adaptabilitat i Acceptabilitat, desenvolupades amb anterioritat per Katarina Tomasevski. A més, aquestes quatre a es poden desenvolupar tant a l’àmbit educatiu com fora d’aquest.

Respecte a les característiques d’aquestes:

• Assequibilitat: fa referència a la disponibilitat, al dret a rebre tothom una educació, sigui l’edat que sigui.
• Accessibilitat: aquest factor engloba diferents tipus:
• Accessibilitat econòmica: absència de pagaments tant a l’escola com al menjador, transport,...
• Accessibilitat física: horaris adequats i proximitat de la llar al centre.
• Accessibilitat curricular i pedagògica: els professionals han de manejar i comprendre les característiques i metodologies d’aquell centre.

• Adaptabilitat: el centre s’ha d’adaptar a les característiques de cada cas, evitant desigualtats, així com horaris, cultures, tecnologies, metodologies, zona geogràfica, motivacions, ritmes,...
• Acceptabilitat: fa referència al grau de satisfacció que hi ha per part de l’alumnat i dels mateixos docents, els quals se senten còmodes en aquest entorn educatiu.

Condicions/característiques facilitadores de processos de canvi

Abans de començar a explicar les condicions i creences de la meva tutora d’aula, cal dir que la meva escoleta on vaig fer les pràctiques duu oberta quasi 27 anys, cosa que ens pot explicar les bones pràctiques i les concepcions que tenen les educadores d’aquell centre. L’experiència de les educadores a aquell centre podia variar, hi havia algunes de 12 anys i altres de 5, però tot i així totes tenien ben clares les seves pròpies concepcions i les que impulsava el centre, que solien ser les mateixes.

També cal afegir que a la meva estància allà vaig poder estar uns dies fent pràctiques a totes les tres aules, és a dir: 0-1, 1-2 i 2-3, i a totes aquestes no he trobat cap experiència que em faci dubtar de la professionalitat d’aquestes educadores.

Per fer aquesta entrada em centraré més en l’aula de 2-3, que va ser on vaig estar la major part de les meves pràctiques. Dins d’aquesta aula hi havia dues educadores i totes dues tenien un mateix enfocament educatiu, tenien molt ben organitzada la classe, com intervenir, com deixar que els infants experimentin, etc. A continuació faré una selecció de les accions i organitzacions més significatives que afavoriren el procés de canvi:

• No havia taules assignades dins l’aula. Hi havia una petita taula rodona a quatre cadires per aquells nens i nenes que volien pintar o fer plastilina en un moment determinat. Les mateixes educadores me varen dir que d’aquesta forma afavorien l’experimentació amb els materials de la classe, socialitzar-se amb els companys que cadascun vulgui i que els nens estiguin on més els agradi. Tot i així, per fer una activitat en petit grup, es treia una taula més grossa per a poder fer-la.
•  Tot i que era una classe de 30 nens, a l’hora de fer treballs, projectes,... aquesta classe s’organitzava de tal forma que l’activitat era feta per petits grups d’uns 6 alumnes, afavorint així una atenció lo més individualitzada possible.
• Afavorien moltíssim l’autonomia dels nens, es pot veure amb l’exemple que vaig posar anteriorment amb la forma d’organitzar-se quan van d’excursió, que per dur els nens no utilitzen corda.
•  A les assemblees tots els nens podien participar i fins que no parlaven tots els que volien no començaven a fer activitats.
•  La forma d’atendre les necessitats dels nens era des d’una postura molt propera i afectiva, sempre varen ser molt comprensives i mai els varen parlar d’una forma inadequada.
• Quan un nen tenia una conducta disruptiva, en comptes d’utilitzar el càstig estàndard i poc efectiu, eren més partidàries d’adaptar-ho al cas del nen i a què es volia aconseguir. Un exemple davant una situació així va ser que una de les alumnes, la més conflictiva de fet, al moment de l’assemblea mai volia asseure, pegava els companys, etc i sempre mirant a l’educadora, com cercant la seva atenció. Davant aquesta situació, una de les tècniques va ser treure-la de l’assemblea a un punt on ella els podia veure des de lluny, i les educadores li remarcaven que per la seva conducta ha set treta fora del cercle i que ara no podia participar amb la resta. Amb això la nena es calmava i podia tornar.
•  Les educadores tenien molt en compte els interessos dels nens a l’hora de dissenyar les activitats i projectes. No feien activitats desfasades i avorrides, sinó que eren molt creatives i atractives tant pels nens i pels pares. A més d’aprendre s’ho passaven molt bé.
• Els reforços emprats davant una bona actuació mai eren coses materials, aquests constaven en rebre un recolzament oral, la responsabilitat de fer una cosa on ell era el protagonista (per exemple, si un nen menjava molt bé a l’hora de dinar, aquest podia ser el cambrer encarregat de recollir els plats i de donar el postre a la resta).
• Tant l’escola com l’aula estava oberta a les famílies. Aquestes podien entrar dins l’aula i parlar amb les educadores, els nens podien mostrar les activitats que havien fet fins ara, podien mirar com feien l’assemblea, etc. Es pot afirmar rotundament que és un centre obert a les famílies.
•  Aprofitaven qualsevol situació amb unes característiques noves per aprendre, sense la necessitat de ser dins l’aula, de tenir uns materials o uns objectius concrets.
•  La reflexió estava present a totes les assemblees i moments quotidians.

Aquesta és una breu llista de totes les actuacions afavoridores de canvi que varen fer, i que de segur que segueixen fent. Puc afirmar que la metodologia, organització, recursos materials i humans, etc. són molt afavoridors per aquest procés de canvi que tant es necessita.

Com la feina del documental em pot ajudar a millorar les meves competències com a futur docent?

El fet de fer aquest documental, pot ajudar-me a tenir una concepció més oberta sobre les assemblees: diferents moments en què es poden realitzar, intencions, objectius, pros i contres, saber experiències d’altres mestres, etc. Des d’un principi, és a dir abans de començar a cercar informació sobre el tema, la meva concepció d’assemblea era bastant simple i reduïda, però una vegada vàrem començar a cercar informació va canviar i ara la veig, encara més, com a una eina indispensable per afavorir la socialització, l’expressivitat, etc.

A més, cal tenir en compte que no hi ha una única forma de fer assemblees, i és per això que veig molt interessant veure com varia segons l’edat que tinguin els nens i les diferents necessitats que es presentin dins l’aula.

A part de endinsar-nos més al tema de les assemblees, també és una bona oportunitat per contactar amb les escoles, de mirar com obtenir la informació, el muntatge, poder mostrar la nostra part més creativa i donar-nos idees per a la nostra futura pràctica educativa, que sigui aquesta lo més enriquidora possible.

PLAGIO EN MIS ENTRADAS DE RELFEXIÓ I INNOVACIÓ EDUCATIVA

En esta entrada me gustaría tratar un tema que me tiene un tanto mosca últimamente: el plagio. Y más concretamemente, el plagio en la asignatura de Reflexió i innovació educativa. 

Me parece muy bien que se tomen ideas de cómo estructurar un texto o mirar otros blogs para encontrar INSPIRACIÓN, pero lo que no me parece nada correcto y hasta una GRAN FALTA DE RESPETO, es que compañeras de nuestro curso PLAGIEN IDEAS de las demás. Y ya no solamente por el plagio en sí, sino también porque en las horas que le dedico al blog hay otra gente que prefiere invertirlas en a saber qué, además de gozar de UNA NOTA QUE NO SE MERECE EN ABSOLUTO y, además, actos así hace que sienta ganas de PONERLO EN PRIVADO y no poder mostrarlo.

Con esta entrada no estoy señalando a nadie, pero ese alguien que se dedica a esto (que lo más seguro es que lo acabe leyendo tarde o temprano), ya se sentirá/n señalada/s.

Por último, y de cara a un futuro próximo, espero no encontrarme otra situación así o me veré obligada a tomar decisiones que repercutan en esa persona y su futura nota en la asignatura.

Atentamente:

La que escribe estas entradas, osease, Irene Martini Albarracín.

Esborrany del documental

He tardat una mica en fer aquesta entrada sobre l’esborrany del documental perquè  havia certes divergències respecte al tema a escollir. Després de diversos moments de debat ens vàrem decantar pels moments d’assemblea dins l’aula, ja que pensem que és un tema que dóna molt de joc i que, a més, té molta importància en el dia a dia dels nens.

Experiència d'un blog educatiu

L’experiència docent que he escollit pertany al blog d’aula de na Yolanda, mestra a P3 d’un col·legi de Sevilla.

La situació escollida és com varen treballar el tema de l’adopció i les diferents característiques que poden presentar les persones de diferents ètnies. La manera d’abordar el tema va ser a partir de la col·laboració dels pares d’una de les alumnes, que és d’origen vietnamita. Aquests varen explicar com varen anar a per la nena a Vietnam i quines característiques presenten la cultura vietnamita i les persones d’allà. I, a més, també es varen treballar les diferències físiques entre races i les diferències que, a més, es troben dins d’una mateixa ètnia. 

Creative Commons

 

A partir d’aquesta pràctica, Yolanda ens mostra la importància que té temes tan delicats com són les adopcions i com comunicar-ho al nen i a la resta. La forma d’abordar-lo a l’aula va estar molt creativa i adaptada per a que sigui compresa per nens de 3-4 anys. També assenyala que varen treballar les diferències que pot presentar una persona respecte a la resta, que tots som diferents siguem d’una ètnia o d’altra i que, a més, les diferències no s’han de veure com un aspecte dolent, sinó com un fet més de la vida.

Amb aquesta activitat, Yolanda ha mostrat una sèrie d’aspectes molt importants en aquestes edats tan primerenques:

• Veure la diversitat com un aspecte positiu i que cal respectar.
• No tenir en compte les diferències sinó que tots som persones.
• Conscienciar als nens de que la nostra cultura no és la millor ni la pitjor, sinó que hi ha moltes cultures i que cadascuna d’elles té aspectes que coincideixen i que altres no.

• La col·laboració de les famílies a les activitats i continguts donats a classe.
• El treball en grup (es pot veure al blog quan treballen les diferències físiques que hi ha entre els alumnes de l’aula, els quals aporten idees i pregunten dubtes).
• L’aproximació de com treballar el tema a la resta de pares a partir del blog de la mestra.

Opino que treballar aquests temes amb nens d’aquestes edats està molt bé ja que no s’ha de tenir por a afrontar aquestes situacions. Allò que sí veig important és com dir-ho, com presentar la situació i explicar la història. Estic totalment d’acord amb com s’ha tractat el tema, el fet de col·laborar els pares, de presentar el tema a partir del blog a la resta de famílies, les activitats dirigides als nens, etc.

El cas de na Susana

1.     Descriu quin és l’incident del cas. Què fa la mestra? Com ho valores?

En aquest cas ens trobem a una de les situacions d’aula més quotidianes i constants, és a dir, l’enfrontament de dos nens i que un d’ells surti malparat. La mestra, en aquest cas, opta per parlar per separat amb els dos nens però que, alhora, tots dos siguin conscients d’allò que s’està fent. És a dir, primer escolta la demanda d’en Marcos, li pregunta com es troba (fent-ho de tal forma que l’altre nen se n’adoni de les conseqüències de la seva mala conducta), i després accedeix a parlar amb Pablo, conscienciant-lo d’allò que ha fet i així disculpar-se de debò.

Aquesta acció m’ha paregut adequada, contrastant-la amb el fet quasi ineficaç de castigar o reganyar directament a Pablo, ja que ha volgut treballar la situació a partir de la conscienciació d’aquest nen.

2.     Completa l’anàlisi fixant-te en els següents aspectes: creences, emocions, coneixements teòrics, vivències i rutines.

Na Susana va demostrar que és més eficaç tractar aquestes situacions des d’una perspectiva relacionada amb la conscienciació dels valors morals i ètics de les persones (si només reganya, el nen potser sabrà que està mal feta aquella acció, però no entendrà perquè ni les conseqüències que duu a terme i, potser, ho torni a fer). Amb això també ha demostrat que ha assimilat la fonamentació teòrica donada durant la seva vida estudiantil.

Un capacitat que és molt important tenir, sobre tot en aquestes edats tan primerenques, és saber llegir el llenguatge no verbal dels nens. A partir de l’observació de les respostes que tingui un nen, la mestra sap cap a on orientar la seva intervenció.

3.     Tracta de pensar en situacions on has tingut o has observat una situació similar. Què vares fer tu o la mestra? Quines decisions vares prendre o va prendre la mestre?

Recordo una situació en concret que va passar a les meves pràctiques: era l’hora del pati i un dels nens de la meva aula, Toni, va venir plorant i ple de terra i pols des del cap fins a les sabates (literalment) i em va dir que va ser culpa de Nacho. A partir d’aquesta situació de queixa, vàrem anar tots dos a buscar en Nacho a la zona de la sorra, els vaig apartar de la resta dels nens i els vaig demanar que m’expliquin entre els dos què havia passat i perquè estava Toni tan brut. Toni es va tranquil·litzar i Nacho va començar a mirar cap a terra, no volia mirar-me ni parlar, però després de fer-li diverses preguntes va dir que volia buidar el cub. Com que jo veia que Nacho no entenia la “gravetat” de l’assumpte, vaig mostrar-li tranquil·lament com havia deixat el seu company, amb la roba, sabates, cara i mans brut. Va demanar perdó en veu baixeta.

Després d’haver xerrat la situació, en comptes de deixar anar a tots dos, me’ls vaig emportar al bany, el vàrem desempolsar i netejar. Vaig tenir en compte en tot moment que no havia de mostrar-me orgullosa de com netejava en Nacho a en Toni, volia evitar que aquella acció sigui reforçada ja que podria tornar a fer-ho sense cap problema.

Una vegada estava net vàrem tornar al pati.

4.     Pots plantejar altres alternatives? Quines?

Amb la mateixa dinàmica de parlar amb tots dos, fer que en Pablo pensi com hauria set si hagués set a l’inrevés, és a dir, que Marcos o un altre nen el pegués. Parlant-ho tranquil·lament, posar a Pablo en situació i que així vegi la importància de no pegar als companys, que tot es pot arreglar a partir de parlar entre ells o de demanar ajuda a la mestra.

Pràctica de qualitat

Una de les pràctiques que varen ser més significatives durant el meu període de pràctiques, i que pensava que mai podria considerar-la com a bona, és la forma d’organitzar els alumnes quan van d’excursió. Aquesta tractava en agrupar-los per parelles i havien de seguir a les educadores (davant hi havia dues educadores: una per poder vigilar si venia cotxes mentre que  l’altra vigilava els nens, i al darrere la directora vigilant que no quedi ningú al darrere).

La primera vegada que vaig anar d’excursió amb la meva classe (2-3 anys) vaig sentir angoixa al veure que no havia una corda o altre instrument que reculli als nens, i més encara sabent que hi havia un parell de nens conflictius i desobedients. Per aquest motiu li vaig proposar a la directora l’ús d’una corda amb molts de nus, així cada nen poda agafar un i anar en ordre, però em va dir que amb l’ús d’aquesta no es donava peu a afavorir l’autonomia dels alumnes, la socialització i gaudir del passeig. Al començament no ho vaig veure clar, però després d’anar d’excursió pels voltants i a les piscines del municipi, me vaig adonar de que realment tenia raó, que els nens també són responsables d’ells mateixos i que es recolzen entre ells quan passa alguna cosa.

A més, sense contar la meva ajuda, cal afegir que eren tres adults responsables dels nens: dues educadores i la directora, tres adults que poden fer front a una situació d’aquest tipus.

Per tant, els factors que fan que aquesta pràctica sigui de qualitat podrien ser:

•           Treball en equip entre les docents.
•           Respecte de l’autonomia de tots els infants.
•           Respecte del ritme de cada infant.
•           La confiança cap els nens.
•           Gaudir de qualsevol moment (inclòs els moments de transport de l’escoleta fins l’autobús).
•           La interacció entre els nens i les educadores.